Vacances i excuses...

Hola a tothom. EN primer lloc demanar disculpes i excuses per la meva llarga absència de l'espai blogaire. Massa feina, pocs moments de desconnexió, preparació d'un viatge a l'altre costat de l'Atlàntic amb un nen de 20 mesos, més feina, i una mica de mandra quan podia escriure han fet que aquesta pausa s'hagi allargat una mica més del què hagués volgut. Però vaja, ja torno a ser aquí. No entraré potser tant sovint com fins abans de l'aturada perque la feina s'intueix complicada, i portem una ratxa d'anar de cul sense cap sentit, però aniré entrant, llegint-vos quan pugui, col·laborant en els vostres espais i fent una mica de tot...
Un cop aclarit aquest tema lamentable, dir-vos que acabo de tornar de les meves vacances a Mèxic (vaig arribar divendres dia 22 al vespre) i que mica en mica m'estic mirant de recuperar del Jet Lag que em té boig. Ja no dic res del meu fill que sembla que no sàpiga ni on és el pobre, i ens ofereix unes nits d'autèntica bogeria, però vaja... el què no aguantis a un fill...
Com us dic he tornat de Mèxic, on m'he passat les vacances amb la familia, i mai més ben dit perque el fet que els meus sogres visquin allà i que el meu cunyat s'hagi casat i batejat la nena que té, ha fet que ens trobéssim allà amb els meus pares, uns quants amics, etc... (aclareixo que els meus sogres són valencians però tenen el negoci a Mèxic i per això han vingut amics d'aquí). Doncs com us dic, ja és la 3ª vegada que vaig cap allà, però aquesta ha estat amb diferència la millor, la més divertida, la més cansada, la més de tot... Ens hem fotut un fart de caminar, fer excursions (Mèxic és enorme... més del què pot semblar), menjar bé, menjar fatal, menjar normal, caminar més, beure molt, jugar al pòker!!!, visitar coses (caminant òbviament..), menjar MOLT bé!... Per tant, queda clar que es tracta d'un país de contrastos evidents. Tens desert, muntanya, selva, rius, mar, i tot a menys distància de la que sembla. PEr descomptat veure pedres també ha format part de l'itinerari estiuenc, perquè en tenen unes quantes. He descobert també que el meu pare porta piles Duracell perque després de les megapatejades arribava el vespre i deixava anar un: "On anem a sopar avui? Jo vinc!" Quin paio! El vam batejar com a Coronel Tapioca i Panamà Jack, per frases com: "Jo vull anar a llocs on hi hagi tanta selva que em perdi!" O bé... "Vull veure aranyes, cocodrils i animals salvatges"... En fi... deu ser que la vida diària et rodeja d'altres tipus d'animals i de selves de ciment, perquè sempre havia pensat que les vacances són per descansar! ERROR!!!! Són per DESCONNECTAR! Ara ho tinc clar.
US adjunto un parell de fotos que penso són espectaculars. Una de pedres amb part de l'expedició que vam anar-hi i l'altre de natura. Espero que us agradin.
Salut

Ser del Barça. Viure el Barça.

Des que tinc ús de raó, i ja fa uns quants anys, sóc del Barça. De ben petit recordo agafar unes burres considerables quan perdia i proclamar als quatre vents la més gran de les eufòries quan guanyava. Suposo que és una cosa immanent al fet de ser culé, al sentiment català i a aquesta intrínseca manera de patir que tenim des que el Futbol és futbol i el Barça és el Barça. Som així i no ho canvio per res del món. Alguns direu: "però si només és futbol!" Possiblement teniu raó, però amb matisos. No només és futbol. És futbol, básquet, handbol, hoquei, futbol sala, i tot plegat. És sentiment i passió; és orgull del què som i representem; és una barreja irracionalment racional de sentiments contradictoris que ens fa diferents. Ni millors ni pitjors segurament, però sí diferents. Som més que un club! De totes maneres, no us enganyo si dic que no acabo d'entendre el Barça. Hi passen coses inversemblants que no sé explicar, i que contràriament al que es diu que "avui el futbol ja només és un negoci, i bla bla bla..." sempre han acompanyat aquesta entitat que tant estimem. Tenim mogudes des que tinc memòria, i una capacitat autodestructiva fora de tot dubte. Som així, som el què som i malgrat tot, jo me'n sento orgullós.
Un cop introduït el tema, vull referir-me a la situació actual de l'entitat, perque malgrat que estem tots emprenyats i decebuts de les dues darreres temporades, hi ha una sèrie de coses que m'agradaria comentar. En primer lloc cal que tinguem tots clar que l'actual junta directiva i el seu president al capdavant van accedir a la presidència del club democràticament i amb unes eleccions on els socis votaven lliurament. Per tant, legítimament van ocupar el lloc que encara ocupen. Reconec que han fet coses malament, i no poques, però la grandesa del club també rau en el fet que podem cada 4 anys (3 de vegades) escollir una nova junta si no ens agrada la que tenim i llestos. La gestora que va tramitar tot el procés electoral d'aquelles eleccions va cometre un error gravíssim en la programació de dates i va fer que, per una setmana o poc més, accedissin a la presidència abans d'hora i per tant, un any quedava convertit a una setmana. Injust! Des del primer dia que el senyor Laporta ocupa la presidència no han parat uns i altres a buscar-li problemes, generar polèmiques, demandes, noticies tendencioses, etc... Que consti que sempre he dit que el Laporta s'ha equivocat en moltes coses i greument, però és un fet que des del principi ha estat sotmès a un "acoso y derrobo" brutal per part de certs sectors del què ells en diuen "barcelonisme" JA!. També és cert, no obstant, que els mitjans de comunicació han estat al costat del Club fins fa dues temporades i rient les gràcies del President sempre (bàsicament els mitjans catalans) i que ha estat en els darrers dos anys quan han començat a canviar la tendència per acabar sent autèntics executors i botxins de tot el què feia la junta. No comento ja les filtracions interessades, la rumorologia provocada, i demés coses. En Laporta ha fet coses bones i dolentes. No obstant s'ha equivocat en punts fràgils que toquen la moral del soci i seguidor i en ocasions ha arriscat massa, com qui té una bona mà al poker però no sap què té el jugador del costat. Si surt bé, genial! però i si no? Ruina.
El que segons la majoria ha estat el millor president del Barça, en Núñez, va estar un munt d'anys al capdavant del Club i si bé és cert que el va situar en el mapa de nou, el va recuperar econòmicament i va potenciar les seccions com ningú, es va passar els primers anys de mandat sense guanyar res de res, amb polèmiques amb un munt de gent i situacions desagradables. No obstant, la permanència en el càrrec li va donar fruits i se'n va sortir prou bé. A mi no m'agradava el Núñez, però és un fet el què va fer pel Barça. No obstant, no va sortir elegantment del Club (penso jo...) i demostra de nou aquest esperit autodestructiu del culé.
Si demà hi hagués eleccions, possiblement jo no votaria al senyor Laporta, perque penso que està més pendent d'altres coses (política,etc...) però també us assegurop que no votaria ni en Minguella, ni en Majó, ni cap d'aquests. Possiblement votaria el Sandro, simplement perque ELL va construir un equip guanyador en dos anys i per tant, en sap de futbol. Ara bé... vull sentir què en pensa de les seccions, perquè si no, la tornarem a tenir liada. Molts dels qui ara diuen Sandro! Sandro! no se'n recorden que en Sandro era a la Junta quan es carreguen en Pesic, posen el Valero, i armen el follón del Bàsquet. Només és un apunt. Repeteixo que per mi, és el candidat. Però com que les eleccions no són demà ni demà passat, cal deixar fer als qui hi ha ara. Que arreglin el què han espatllat i ens tornin la il·lusió. I no parlo de fitxatges, parlo de Disciplina i rigor d'equip i grup. No només al Futbol és clar. Ara la moció de censura no té cap sentit. Si el club ha de fer unes eleccions avui, serà un any llençat a les escombraries, i ja en serien 3. Cal reconèixer que cada cosa que ha dit o fet el senyor Laporta ha estat objecte de crítica brutal, demandes judicials, denuncies públiques, i això tampoc està bé. Recordeu que només accedir a la presidència, li van pintar les parets de casa amenaçant-lo a ell i la familia, va rebre amenances de mort, van descobrir una trama per a agredir-lo, van treure-li a la llum l'incident de l'aeroport (del què no hi ha cap prova física més que la paraula d'un o dos periodistes dubtosos), se l'ha demandat per injuries per part d'un ex-empleat (curiós), se li fan avançar unes eleccions perque havia estat una setmana de mandat abans, etc etc etc... Per tant, per moltes coses que hagi fet malament i errors que ha comès, també és cert que la pressió ha esta alta. No vull dir amb això que li haguem de tenir llàstima, però tampoc oblidem què en el temps que porta s'han fet coses ben fetes... Avui fa 2 anys que guanyàvem la 2ª Champions... només 2 anys. Per tant, memòria també ens en fa falta una mica...
Si parlem del primer equip, això ja és una altra cosa... però queda per a un post posterior... Aquest ja és prou llarg.

Ahir teatre...

Ja sé que jugava el Barça amb el València... però aquest diumenge vam anar amb la dona a teatre. I malgrat el 6 a 0, no me'n penedeixo gens ni mica. Extraordinari el text, la interpretació i tot plegat. Vam anar a veure "Espectres" al Romea. Seiem a fila 2, a tocar de l'escenari, i si no fós perquè els seients del Romea són lamentables, tot hauria estat simplement perfecte.
Anava a veure l'obra amb alguna reticència, ja que enfrontar-se a un Ibsen no és gens fàcil si els actors no ratllen a gran nivell. Dels 5 actors de l'obra en coneixia sobradament a 3 (Vilarasau, Boixaderas i Ràfols) però dels altres dos (Pujol, Casasayas) no en tenia cap referència. No obstant, el Romea sol ser sinònim de qualitat interpretativa i nois, així va ser. Espectacular.
L'obra és dura, cruel, però per l'època en que va ser escrita, és absolutament actual i crua. L'adaptació del text em sembla molt meritòria i ben feta i la direcció de l'obra (Magda Puyo) senzillament genial. Hi ha algun moment que jo no el veig clar, però em caldria una bona xerrada amb la directora per a que me l'aclarís. No obstant, recomano aquesta obra a tothom que la pugui anar a veure perquè us asseguro que si us agrada el teatre, disfrutareu. L'Emma Vilarasau cada cop és millor actriu, porta el pes de l'obra (amb el permís del Gran Boixaderas) i se'n surt per la porta gran. D'en Boixaderas què dir... un crack! Domina l'escena com pocs i fa servir la seva veu brutal com més li convé. En Mingo Ràfols, tot i tenir un paper secundari és excel·lent, ho fa tot bé, i em va sorprendre positivament. El Pujol, un descobriment. Aquest nano va per futur crack si no s'espatlla. No l'havia vist mai i ens vam quedar glaçats. Una força interpretativa brutal. I l'altre noia, la Queralt Casasayas bé... en el seu paper.
Repeteixo, no explicaré res de l'obra per si algú es decideix a anar-la a veure, però de debò que les llàgrimes de la meva dona al final de l'obra són el millor indicador de com ens va arribar a colpir.
Genial! Felicitats a tots els qui han aportat alguna cosa a aquesta obra i que fan més gran el teatre al nostre país cada dia.

Visca St.Jordi, visca Catalunya i visca el Barça

Avui amics i amigues és un dia especial. Especial per molts motius. Possiblement St.Jordi és la festa més bonica i especial que tenim els catalans. Per mi, l'autèntica diada nacional de Catalunya. No m'acaba de convèncer l'11 de setembre, perquè en el fons cel·lebrem una derrota (molt català tot plegat). St.Jordi és diferent, és un dia de catalanisme universal, de cultura, d'amor al país, als qui tenim més a prop i sobretot una demostració de civisme i bon fer que ens ha de fer sentir orgullosos com a catalans. No pretenc generar polèmiques de diades, ni de si és millor St. Jordi o l'11 de setembre, sino mostrar el què penso al respecte. També sóc de l'opinió que en el fons millor que no sigui un dia festiu. En cas que ho fós, molta gent marxaria i no se cel·lebraria el St. Jordi que coneixem de la mateixa manera. Seria tot molt més postís. No obstant sí que estaria bé, que les empreses, tot i no ser festiu, donessin mig dia de festa a tots els treballadors, i que aquests poguéssim sortir a passejar més estona, i remenar els llibres, i buscar la rosa que volem regalar... Seria genial!. No obstant, tothom se les apanya com pot i fa mans i mànigues per a poder-se escapar de la feina una estona i sortir a buscar allò que necessita per una diada tan especial.
Avui a més, tenim una cita important. El Barça rep el Manchester, que sembla que se'ns ha de menjar, ens destrossarà i etc etc etc... Doncs siguem St Jordi tots i matem el drac anglès. "Tots units fem força" diu el lema que el Club ha proposat per un dia com avui. Doncs fem-ho. Unim-nos d'una vegada, cridem a una veu i tots junts, animem l'equip, guardem els mocadors per eixugar les llàgrimes dels anglesos, i demostrem també a l'estadi que som catalans i del Barça. Visca St Jordi, Visca Catalunya i Visca el Barça!!!!

Les comparacions són odioses, però de vegades...

Tinc un amic que va enviar els seus dos fills grans (de 11 i 9 anys) a estudiar un any a Anglaterra. Van anar a fer un curs allà, en un col·legi que a banda d'ocupar-se dels estudis també aposta fort per l'esport. Els nens juguen a futbol i van entrar a formar part de l'equip de la seva nova escola durant un curs. M'explicava el meu amic que estava alucinat del què els nens li deien quan venien aqui a passar uns dies o simplement quan parlaven per telèfon. Li deien que era molt diferent, que el tema de les classes està basat fonamentalment en el respecte als professors i en la participació continua i el treball en equip i que cada dia, es muntaven una mena de plànnings del què acabarien fent, no només a classe, sino després de classe i fins l'hora d'anar a dormir. En el fons, és una manera d'educar i aprendre, i com que no sóc un expert en el tema, imagino que és una més i que s'ha de donar una sèrie de circumstàncies per a que tingui èxit. Però el què més li sobtava al meu amic i admeto que a mi quan m'ho explicava o els hi sentia als nens era el tema de l'esport. Els nanos porten anys jugant a futbol i saben de què va el tema, o almenys això pensaven. La primera setmana "d'entrenaments" la van fer en una aula de l'escola. Va entrar l'entrenador, es va presentar i els va fer seure. Com qui no vol la cosa els va estar explicant la història del futbol i el reglament punt per punt. Tot!. La darrera sessió de la setmana es va dedicar a 3 punts en concret: Punt 1- Esperit d'equip. Punt 2-Respecte al rival i punt 3- Respecte a l'àrbitre. I en tots aquests punts els comentaven que les trampes no formen part del joc i que els tramposos acaben malament o simplement no acaben... Increïble oi? Igual igual que aquí.
Durant els entrenaments de camp, no es pot insultar a ningú, no es poden fer faltes malintencionades ni protestar cap decisió que es prengui en els partidets que feien, fins al punt que pots ser expulsat i no jugar aquella setmana per molt figura de l'equip que siguis. Igual igual que aquí... Però el més bèstia de tot és que durant aquests partidets l'entrenador xiulava coses que no eren, penals, faltes, fores de joc, gols anul·lats... i quan s'acabava el partit asseien els nanos al mig del camp i ho discutien. Era una forma de veure si coneixen el reglament i a la vegada si eren capaços de no protestar durant el joc. Igualet que aquí. Deia un dels fills del meu amic que la figura de l'equip va començar a protestar en un partidet i que no parava. Quan va arribar el cap de setmana el van posar d'àrbitre d'un partit de categories inferiors a la seva... Igual que aquí.
Us en podria explicar moltes més, un munt, perque he arribat a alucinar amb el què m'han explicat. No obstant la reflexió del meu escrit és la següent: No podem pretendre comparar-nos amb els anglesos en el tema del futbol, perquè la nostra cultura esportiva i educacional és totalment diferent que la seva. Allà no se simulen lesions ( i el qui ho fa, ho passa malament), no es protesta ni la meitat que aquí, són molt més esportius i tothom coneix el reglament. És el país amb menys polèmiques arbitrals del món... Però i l'afició??? Doncs tampoc podem comparar-ho perquè han crescut i après en un sistema absolutament diferent del nostre. I qui no vulgui veure això, que hi vagi o hi porti els seus fills un any a estudiar, i després que m'ho expliqui...
Salut i educació.

Knopfler: Ahir vaig anar a "Missa"

Impressionant silenci d'espera abans de començar. Respecte. La mitjana d'edat del públic mitja tirant a alta. Gent que sap on va i a qui va a veure. Potser algun despistat que espera el repertori dels Dire Straits a sac, i que, malgrat tot, encara sortirà satisfet. La posada en escena de la litúrgia del concert és impecable. Escenari en tenebres de color blavós, una guitarra Fender Stratocaster Vermella al mig de l'escenari il·luminada per un foco puntual. Austeritat i bellesa. Tot a lloc. La gent entra poc a poc. No hi ha crits, ni aglomeracions, ni tan sols trànsit a fora. I tot i això hi ha gent... més de la que ens esperàvem. Fins i tot, faig cua amb el JP per comprar una coca-cola (NATURAL!!!!), i un lamentable entrepà de pernil xiclet. Vaig a buscar la meva cadira a la fila 2 de la platea. M'assec entre el Mikel i l'Ignasigansigansi. Ens acompanya el Sr. Jordi Mena (un luxe) i el JP. Estic nerviós. No m'he recordat de senyar-me a l'entrada amb l'aigua beneïda de les piques... I ara passo d'anar al WC a mullar-me el front. Estic nerviós. L'entrepà és més lamentable del què semblava en principi... S'acaba (gràcies a Déu). Faig silenci contemplatiu i reflexiono dins meu. Faig examen de consciència... I mentre penso... PLOF! S'apaguen les llums del St.Jordi i apareixen els cracks a l'escenari. Caminant tranquil·lament, sense extravagàncies de divos, senzillament van a ocupar els seus llocs... Comença la cel·lebració... Tots drets. Preguem! (preguem que vagi tot bé i que el St Jordi no ens ensorri el concert. Prou St Jordi!!!!) I el mestre de cerimònies dona el tret de sortida i es casca un Cannibals (Disc: Golden Heart) de sortida. (Jo que encara segueixo nerviós, no puc parar de pregar: EL SOOOO el Sooooooo). S'acaba el tema i amb la gent encara pensant si això sonarà bé... Why Aye Man (Disc: Ragpickers dream). Toma ya! Cop de puny a la taula i tema per anar pujant el to. Primera sorpresa de la nit: Knopfler millor veu que mai! Em sobta però ja m'agrada... El so millora una miqueeeeeeeta. Repasso les lletanies una per una i ja no sé a qui més encomanar-me. Tercer tema: What it is (Disc: Sailing to Philadelphia) Definitivament prego amb totes les meves forces pel tècnic de so. Inspira'l Senyor!!!! Se n'acaba sortint. I desp´res un Sailing to Philadelphia MEMORABLE!!!! que sona i tot. Començo a descobrir un tio tot rapat que està a l'esquerra de l'escenari que toca el violí, i la flauta, i guitarres rares, i ho toca tot i és un crack! Qui és aquest tio???? Un tal John McCusker. BRUTAL!!!
De cop comença a sonar tot bé... i la cerimònia continua en un clima catàrtic i de reflexió... van passant cançons (Tru love, The fish, Hill farmer blues... i Romeo and Juliet) Stop!. Aquest home cada vegada toca millor i el Romeo és un exemple de com un tema que té 30 anys, es pot tocar cada vegada millor, més delicat, més íntim i amb una intensitat que fa fredat... S'acaba el tema, ens posem drets a aplaudir l'èxtasi religiós al què estem arribant i el senyor Knopfler s'acosta al micro, i diu allò de: Thank youuuuuuuuuuuu!!!! I tu dius: no pot ser! no pot ser! I amb 3 músics més es casca un Sultans que ja acabem tots pixant colònia. És com una aparició, com una visió del cel, és un deja vie? , "es un pájaro? es un avión?" no: és en Knopfler en estat pur. . Aquest espai en blanc és l'explicació de Sultans que us puc oferir. Brutal! Èxtasi col·lectiu, públi dempeus, oe oe oe oeeeeeee i el tio, a tocar-lo amb el públic. Després d'aquesta comunió brutal amb els fidels, tres temes per a relaxar-nos Marbletown, Knoxville i Postcards from Paraguay... i 2n episodi místic de la nit: Telegraph Road. Personalment penso que és una de les seves obres d'art. I nen... es va cascar un Telegraph Road sensacional. El tio a més, va i el comença amb el Dobro fins a ben entrada la cançó... Després canvi, elèctrica al canto i demostració de: Sóc el Knopfler, tinc 61 anys, em faig gran però encara me'n recordo de tocar la guitarra. Èxtasi 2º part. Després els bisos: un Brothers in Arms, un Shangri-la, un So far Away i acabem amb un Going Home que fa extremir... Massa mística per molts... El públic totalment entregat i un personatge a davant de tot amb una bandera d'Israel que no sé ben bé què pretenia, però semblava posseït per tot plegat. Al final, ens n'anem en pau després de sentir les lectures, l'homilia, la consagració i el Parenostre. Ens donem la pau, combreguem amb el crack, i marxem amb sensació de pau i tranquilitat. Només una cosa per a la propera reunió dels bisbes: Podriem anar a una altra parròquia a fer les misses? Auditori? Palau de la Música? Liceu? Si us plau, feu-ho per nosaltres. AMEN

Contradiccions i sostenibilitat

Ja fa dies que tinc ganes de parlar sobre el tema de la vaga d'autobusos de Barcelona. Fa dies, però he anat esperant esdeveniments per veure fins a on era capaç d'arribar l'incompetència humana. A aquestes alçades puc dir que ja poques coses em sorprenen però noi, tot es pot superar. El conflicte treballadors-empresa de TMB pel què fa als autobusos ja vé de temps. Ja hi ha hagut de tot: jornades de vaga, incidents, detencions, agressions i ferits, reunions, més reunions, assemblees, i sobretot, un munt d'usuaris afectats, que, estupefactes, assisteixen a tan trist espectacle. Avui mirant les notícies del TN veig que finalment s'han trencat les negociacions i a partir del dia 15 d'abril hi haurà vaga indefinida. Increïble! Malgrat que es posin d'acord abans del 15 d'abril, ja em resulta prou rocambolesc i grotesc que s'hagi arribat a aquest extrem, però vaja. Sembla que un dia més de descans setmanal en té la culpa. Inàudit! Però cert. Si no vaig errat, TMB és una empresa pública (o pseudo-pública en el pitjor dels casos) que gestiona els autobusos i metro de BCN entre d'altres. Però de tot plegat, em sorpren que fins i tot amb la Conselleria de treball fent de mitjancera, no s'arribi a cap acord. Per altra banda, no paro de sentir que hem de fer servir el transport públic, per ajudar a la sostenibilitat del medi, reduïr la contaminació, reduïr el trànsit, etc etc etc. Em resulta molt trist tot plegat. Però al final de tot, el perjudicat (COM SEMPRE!!!) és el ciutadà conscienciat, l'usuari diari del servei, el treballador que només té un dia de descans setmanal, en la majoria de casos, que ha d'aguantar com tota aquesta colla li foten una mica més difícil la vida quotidiana. Com el posen a prova per veure si és capaç d'arribar a la feina puntual buscant-se la vida... Per no parlar de la quantitat de persones que decidiran agafar el cotxe perquè hi ha vaga d'autobusos, de la quantitat de turistes que no entendran que una ciutat com BCN no tingui servei de BUS, i de tants i tants usuaris que, com en el cas de Rodalies RENFE, assisteixen a tant lamentable espectacle. Senyors! Posint-se d'acord, negociïn i pactin! En resum: solucionin el problema d'una vegada perque fotem pena! Per què no hi intervé ningú més aquí? Que no és prou important el tema? Es veu que no. Ja han passat les eleccions, és clar... Ara toca buscar pactes per aferrar-se a la "poltrona" i després, els "tontaines" dels ciutadans ja ens ho farem.
Algú vol saber perquè no m'acaba de convèncer l'ús del transport públic a mi? Doncs no m'ho pregunteu, no cal. Només cal tenir els ulls ben oberts i observar.

El gran dilema del senyor X

En X es llevava cada dia per anar a treballar. Però molts dies pagava amb escreix l'hora intempestiva a la que havia anat a dormir. L'alcohol i les matinades feien massa mal per a rendir pel matí. No obstant, malgrat tot, l'X anava a treballar al matí i es presentava al lloc de feina molts dies sense dormir. A l'hora de treballar però, ja era una altra cosa. Alguns dies deia que no es trobava bé, i que no savia què tenia, però no podia rendir. Altres dies, treballava amb apatia però com que havia estat el número 1 de l'empresa, els "jefes" es resistien a acomiadar-lo. Els seus companys de departament treballaven amb normalitat, malgrat que tenien un responsable que tampoc no els apretava gaire... de totes maneres, treballaven sense excusa. De tant en tant, algun havia de marxar de la feina per "assumptes personals" però amb la complacència del "jefe" no hi havia cap problema. Va anar passant el temps i s'acostava el tancament de l'exercici i l'hora de presentar els números. Resulta que no savien com, però dels 7 objectius que s'havien proposat al començar només en van assolir un i gràcies. Ah! El més fàcil de tots és clar, Però a més, li havien facilitat la consecució d¡un dels grans objectius a l'empresa de la competència més directe... I això feia emprenyar els accionistes. Hi va haver algun retoc i alguna incorporació destacada i la cosa semblava que pintava bé. Malgrat tot, molts dels accionistes teninen la mosca darrera l'orella perque veien que l'X seguia igual (o pitjor). I efectivament, la cosa no va canviar.
Avui falten encara 3 mesos per a tancar l'exercici. Poseu-vos en la pell de l'accionista majoritari de l'empresa. Què farieu?

Penso que s'ha acabat un cicle. De fet es va acabar l'any passat. S'ha acabat un cicle perquè no veig il·lusió. S'ha acabat un cicle perquè no hi veig compromís. S'ha acabat un cicle perquè hi ha una anarquia absoluta en el vestidor. I sobretot s'ha acabat el cicle Rijkaard, Ronaldinho, Deco, Edmilson, Thuram, Zambrotta, i algun més que generaria més discòrdia. Som del Barça i no n'aprendrem mai, malgrat que el president vagi dient allò de: Que n'aprenguin!!

Fins quan?

No tenia previst escriure res avui, però nois, ja està bé! Ja n'hi ha prou!
No tinc més ganes d'escriure. Podeu deixar els comentaris que volgueu, però jo no escric res més avui.

Sempre pagant peatges...

Reflexionant al voltant del partit del Barça ahir, no se m'acut cap més títol per a l'escrit d'avui del blog. Ens classifiquem per als quarts de final de la Champions (amb un partit lamentable tot sia dit) però perdem al jugador més determinant que tenim per 4 o 6 setmanes... Ja ho diuen que sempre s'ha de pagar un preu per assolir coses importants, però de vegades el preu és massa alt. I em lliga totalment amb el tema del post que tenia pensat d'escriure.
Som catalans i estem acostumats a que ens passin coses com aquestes. Aquest cap de setmana, he anat a València a passar un parell de dies. La meva dona és d'allà i té i manté els amics de tota la vida. Cada any hi anem un parell o tres de vegades. Per tant, dissabte vam agafar el nen, un parell de bosses (1 només pel nen és clar), i cap a València. Si ja de per sí és car agafar el cotxe, anar a València és espectacular. Ara em podrieu dir que puc anar per la nacional 340 i no pagues peatges. Sí és clar i obvi. També que agafés el tren. També. Però és que el tema del post no és aquest. M'explico: Surts de Sant Vicenç (on visc) i vas a posar benzina (en el meu cas gas-oil) al cotxe. Vinga, com que tinc mig dipòsit ple, només mig més (50 euros). Et dirigeixes cap a l'autopista A7. I vinga! A Martorell primer peatge. Paga! Al Vendrell: 2n peatge. Paga. A Tarragona: 3r peatge. Paga! I després a l'Hospitalet de l'Infant agafes un ticket (tiqué com diu al rètol jajajaj) per a pagar al peatge que surtis de l'A7. PEr tant, un cop arribes a València, perdó a Sagunt. 4t peatge: PAGA!!! Total de l'anada: més o menys 90 euros, perquè el Gas Oil encara no es reprodueix per si sol...
Estada a València, sopar, dormir, esmorzar, dinar. Sense comentaris del preu: pots anar a un McDonalds i llestos, o pots anar a buscar bons llocs. Això sense crítica ja que ho decideix cadascú.
Tornada a Sant Vicenç. Agafem el preu de l'anada i sant torne-m'hi ( o s'escriu torne'm-hi??? pronoms febles del collons!!!). Total uns 90 eurets més, que si fots una caravanada són ràpidament 100 i si el nen et fa parar a una area de servei perque no para de plorar (té 15 mesos) ja te'n gastes algun que altre més...
Així que... com a Catalans sempre pagarem peatges, ens agradi o no, ja que hi ha molta gent que se n'omple les butxaques. Una mica el resum de tot plegat, repeteixo, podria ser que es pot anar per la N-340 (exemple mundial de carretera sense problemes jajajajaj), anar al McDonalds a dinar, anar-hi amb tren (talgo, Euromed no que aquest és car), i la broma et surt a meitat de preu o menys... Clar clar... Però cal preguntar-se perquè tenim que pagar tants peatges nosaltres? No recordo que al debat de l'altre dia, ni al de la setmana anterior, ni a cap miting (dels que he vist o llegit) cap polític d'aquests que prometen "el oro i el moro" hagi dit que treuran els peatges de Catalunya... No ho recordo. I en canvi, aquells que fa uns anys penjaven cartells on hi deia "Catalunya lliure de peatges" tampoc els sento ara. I mira que els he arribat a votar vegades eh? Però noi, res de res.
RESUM DEL POST:
Anar a la benzinera: 50 euros pel cap baix
Circular per l'autopista: 40 euros més o menys
Estar-se un dia a una altra ciutat: XX Euros (lliure elecció)
Tornar a casa sans i estalvis: multiplica per dos l'anada.
Per a tot el demés: Mastercard! PERÒ SI EM VAIG PASSAR TOT EL CAP DE SETMANA PAGANT AMB LA MEVA MASTERCARD!!!!!!!!!!

Salut amics.

Antena 3, T5, C+, etc... i tv3!!!

Ja està bé. L'altre dia, fa dues setmanes, el diumenge al vespre vaig tenir l'oportunitat de gaudir de les noticies d'Antena 3, concretament la secció d'esports i vaig flipar! El comentari de l'individu només començar el seu espai és alguna cosa així com: "La diferencia entre Barça y Madrid es que mientras unos no juegan a nada (acabàvem d'empatar a camp del Sevilla) los otros van como una apisonadora hacia el título de liga (acabaven de guanyar 7 a 0 el Valladolid)". Després aprofundien amb rigor en les noticies i parlaven d'un Barça "ramplón, sin ideas y con suerte, perezoso i uns quants adjectius més... Toca els nassos però en el fons no deien massa mentides (aquesta vegada), però vaig pensar: Quins malparits de merda aquests d'Antena 3! Però és que aquest diumenge, encuriosit vaig posar les noticies d'Antena 3 un altre cop i el mateix individu, amb una cara que se la trepitja diu: "El Madrid no pudo ganar a un Betis que hizo el mejor partido del año y el Barça se aprovecha del árbitro para recortar la distancia ... que aun es importante y que bla bla bla". I m'ingigno amb A3 perquè sempre ataquen el Barça i defensen el Madrit, igual que T5 i Canal +, però el tema, el que em fa rebotar-me de debò és veure com a TV3, RAC1, i altres mitjans de comunicació "PRO BARÇA" també s'aprofiten i reparteixen estopa als culés. Fins aquí hem arribat!! El meu amic Mikel quan llegeixi això estarà content perque dirà que "ell ja ho deia" i és veritat: ell ja fa temps que ho diu, però és que ara és un escàndol el tracte de TV3 al Barça. Ja està bé home ja està bé! Si nosaltres no ajudem qui ho farà? Telemadrit? Va home va, que els catalans som l'òstia també. No en tenim prou de rebre garrotades des de fora que ens les fotem nosaltres mateixos. Som així! Prou!!! Ara cal unir-nos tots, defensar el què és nostre, defensar-nos dels atacs provinents de les espanyes i proclamar als quatre vents qui som, d'on venim, i sobretot què volem SER i on volem ANAR. I no parlo només del Barça... és obvi.

Per a reflexionar-hi i per cagar-s'hi

Hola amics i amigues, us deixo un correu que he rebut i que m'ha fet pensar una mica en aquest món en el què vivim. Vols dir que anem bé?

"LA LEY Y TU ( MANDA GÜEVOS!!!)

1. PREGUNTA:
a) Luis se descarga una canción de Internet.
b) Luis decide que prefiere el disco original y va a El
Corte Inglés a hurtarlo. Una vez allí, y para no dar
dos viajes, opta por llevarse toda una discografía. La
suma de lo hurtado no supera los 400 euros.
RESPUESTA: La descarga de la canción sería un delito con
pena de 6 meses a dos años. El hurto de la discografía
en El Corte Inglés ni siquiera sería un delito, sino una
simple falta (art. 623.1 del Código Penal).
2. PREGUNTA:
a) Luis se descarga una canción de Internet.
b) Luis va a hurtar a El Corte Inglés y, como se la va la
mano, se lleva cincuenta compactos, por valor global de
1.000 euros.
RESPUESTA: Seguiría siendo más grave la descarga de
Internet. El hurto sería un delito, porque supera los 40
euros, pero sería de menor pena que la descarga (art. 234
del Código Penal).
3. PREGUNTA:
a) Sergio, en el pleno uso de sus facultades mentales, se
descarga una canción de Malena Gracia.
b) Sergio, en un descuido de Malena Gracia, se lleva su
coche y lo devuelve 40 horas después.
RESPUESTA: Sería mas grave la descarga. El hurto de uso de
vehículo tiene menos pena, a tenor del articulo 244.1 del
Código Penal.
4. PREGUNTA:
a) Ocho personas se intercambian copias de su música
favorita.
b) Ocho personas participan en una riña tumultuosa
utilizando medios o instrumentos que pueden poner en peligro
sus vidas o su integridad física.
RESPUESTA: Es menos grave participar en una pelea que
participar en el intercambio de compactos. Participar en una
riña tumultuosa tiene una pena de tres meses a un año
(art. 154 del Código Penal)y el intercambio tendría una
pena de 6 meses a 2 años (art. 270 del Código Penal). Si
algún día te ves obligado a elegir entre participar en
un intercambio de copias de CDs o participar en una pelea
masiva, escoge siempre la segunda opción, que es
obviamente menos reprobable.
5. PREGUNTA:
a) Juan copia la última película de su director favorito
de un DVD que le presta su secretaria Susana.
b) Juan, aprovechando su superioridad jerárquica en el
trabajo, acosa sexualmente a su secretaria Susana.
RESPUESTA: El acoso sexual tendría menos pena según el
artículo 184.2 del Código Penal.
6. PREGUNTA:
a) Pedro y Susana van a un colegio y distribuyen entre los
alumnos de preescolar copias de películas educativas de
dibujos animados protegidas por copyright y sin
autorización de los autores.
b) Pedro y Susana van a un colegio y distribuyen entre los
alumnos de preescolar películas pornográficas
protagonizadas y creadas por la pareja.
RESPUESTA: La acción menos grave es la de distribuir
material pornográfico a menores según el articulo 186
del Código Penal. La distribución de copias de material
con copyright sería un delito al existir un lucro
consistente en el ahorro conseguido por eludir el pago de
los originales cuyas copias han sido objeto de
distribución.
7. PREGUNTA:
a) Ramón, que es un bromista, le copia a su amigo el
último disco de Andy y Lucas, diciéndole que es el
'Kill´em All' de Metallica.
b) Ramón, que es un bromista, deja una jeringuilla
infectada de SIDA en un parque público.
RESPUESTA: La segunda broma sería menos grave, a tenor del
artículo 630 del Código Penal
8. PREGUNTA:
a) Juan fotocopia una página de un libro.
b) Juan le da un par de puñetazos a su amigo por
recomendarle ir a ver la película 'Los Ángeles de
Charlie'.
RESPUESTA: La acción más grave desde un punto de vista
penal sería la 'a', puesto que la reproducción, incluso
parcial, seria un delito con pena de 6 meses a dos años de
prisión y multa de 12 a 24 meses. Los puñetazos, si no
precisaron una asistencia médica o quirúrgica, serían
tan solo una falta en virtud de lo dispuesto en el
artículo 617 en relación con el 147 del Código Penal."

Nois i noies, és per pensar o no?

"Ho haveu vist??!!!!!"

Jo no me'n sé avenir... Com diu l'amic culé desesperat de tots els programes de zapping: "Ho haveu vist?". Cada dia que passa em sento més orgullós del títol del meu blog. I no ho dic com quelcom positiu, ans el contrari, i si no per a mostra un botó:
1- Què li passa al nostre País? Que serà de Catalunya en mans dels actuals governants i dirigents? Fotem uns ridículs que espanten: tema integrisme islàmic i ministeris de l'Interior, tema Pérez-Moya (trànsit i carrils més estrets), tema RENFE-AVE(Maria), tema infrastructures, tema aigua-sequera...
2- El Barça! Però què ens està passant? I el pitjor és que el Madrit amb un equip de mediocres va a ritme de rècord. Ronaldinho fent pretemporades al gener, el Rijkaard més perdut que mai i sense trobar solucions reals, el Deco amb dos cubates de més... buf buf. Nens! Espavileu
3- Tema Pre-pre-precampanya eleccions generals: la guerra PSOE-PP amenaça en avorrir, cansar i agobiar fins a l'extenuació, i a sobre ja veureu com Catalunya acaba rebent per tots els costats. Per cert, ZP! els papers de Salamanca què? Però quina presa de pèl! Soc i em declaro anti-PP però tela! tela! amb els sociates, que s'han omplert la boca de "talante" i han acabat emportant-s'ho tot "palante". Es van equivocar d'una lletra. Per quan el cop de puny a la taula i el "macagumcony!" català?
Entre tot aquest maremagnum de fets lamentables hi ha una escletxa de llum. Hi ha una cosa que convida a un optimisme moderat, si més no, a tranquilitzar una mica els ànims: Pel què es veu el programa aquest del Tomate s'acaba!!!! Però com tota bona notícia sempre hi ha algun motiu per a preocupar-se: es carreguen el CQC. Caramb! Quina casualitat no? Ara que venia la campanya electoral... i les generals... Companyes i companys: tots són iguals, mani qui mani, peti qui peti.
Ho haveu vist?

Recull de coses i d'altres...

Avui tenia ganes d'escriure i ara que em trobo davant la pantalla en blanc, em venen tants temes al cap que no sé quin escollir. Així doncs, faré una mena de TN comentant-los una mica tots, rotllo Ramon Pellicer jejeje. En primer lloc en l'apartat internacional em faig ressò de la situació que es viu a Kenya. Un dels països més "tranquils" política i socialment a l'Àfrica i que des de fa uns dies es troba immers en una crisi important. Tot alimentat per temes gairebé racistes o classistes en un país on ser d'una tribu o ètnia o d'una altra et condiciona de per vida. Caldria reflexionar-hi una miqueta més i d'una punyetera vegada Europa i els magnífics i poderosos demòcrates i estandarts de la llibertat dels USA fer-hi alguna cosa no? Ah! no, que allí no hi ha petroli... Em fa molta pena de debò...

En l'ordre nacional de casa nostra em sorprèn el Montilla anunciant a tort i dret tensions en el tripartit després del 9-M i fins i tot (això és el més impactant) tensions amb ZP pel desplegament de l'Estatut. Aquest tio és increïble... Em sembla que és el President de la Generalitat no? Doncs no avisi tant, no jugui tant a fer de pitonís i comenci a solucionar els problemes que tant s'està cansant d'anunciar als 4 vents!! Collons!!!

En l'àmbit esportiu estic moderadament content: El Barça elimina el Sevilla, el Messi està a punt de reaparèixer, el MadriT fora i l'Español també... Bufff quanta felicitat en pocs dies! I com que sóc culé, només puc dir que: ai, ai, ai... Quina en ens passarà ara?

I finalment en l'àmbit cultural, remarcar l'excel·lent concert de jazz del passat diumenge a St. Vicenç a càrrec del genial Ignasi Terraza acompanyat per Randy Greer (quina veu té el tio) i gaudint d'una fantàstica companyia des de l'amic Mikel i Sra., passant pels blocaires que van venir (Farlopa i Sra., la Meta malgrat l'amfitrió, Ignasisisigansi, Xavi, etc...) Sensacional decobriment per a mi i crec que per a molta gent. Mikel: segueixes tenint criteri musical, com sempre i cada vegada més i millor.

I fins aquí l'actualitat d'avui. És la meva visió i crec que han quedat paleses les meves ganes d'escriure alguna cosa... o no?

Any nou, pocs canvis

Cada vegada quan comença un nou any solem (en la nostra condició d'humans) fer-nos propòsits que generalment no complim, però almenys ens els plantegem: deixar de fumar, aprendre anglès, anar al gimnàs, canviar de feina, etc etc etc... Possiblement és una altra de les modes a les que inevitablement estem sotmesos, però vaja... només pel sol fet de que són bons propòsits (en la majoria de casos) doncs ja s'ho val... Em venen al cap alguns blocaires i penso en quins propòsits es deuen plantejar de cara al 2008 i no puc evitar un somriure en pensar com alguns d'ells se les enginyarien per a complir-los; però el què més gràcia em fa és imaginar-me els propòsits en sí... En un joc d'imaginació sense precedents en posaré alguns exemples i espero que ningú no se m'enfadi i entengui el meu humor. Comencem:

En Mikel... es deu proposar pel nou any batre el rècord de concerts, restaurants i partits del Barça, i si els pot agrupar en un mateix dia (ja no dic cap de setmana) doncs millor... Ah! I pobre del que critiqui el Barça...

La Sylvie... es deu proposar canviar el món, començant per la injustícia, la intolerància, i sobretot el sistema sanitari ;·)

En Ferran... s'ha proposat tornar a casa, però abans, farà que tota la germània parli en català

L'Ignasi... ai l'Ignasi: s'ha proposat 3 coses: Convidar-me a un concert (M'ho deus), que el Barça el fitxi de secretari tècnic inquisidor i fer neteja i després ser President de la Generalitat per a decretar la Independència l'endemà d'assolir el càrrec

L'Erni, Ernest, es proposa fermament ser capaç de despertar-se amb només UN despertador i si pot ser que no faci massa soroll.

Respecte a d'altres blocaires que no conec tant m'estimo més no escriure per no fotre la pota, però si voleu dir-hi la vostra, aquí teniu tot l'espai del món.

I quin propòsit m'hauré fet jo???? Doncs escriure un post amb els propòsits dels altres... Aquest és fàcil de complir.