dimecres, 27 d’agost del 2008

Vacances i excuses...



Hola a tothom. EN primer lloc demanar disculpes i excuses per la meva llarga absència de l'espai blogaire. Massa feina, pocs moments de desconnexió, preparació d'un viatge a l'altre costat de l'Atlàntic amb un nen de 20 mesos, més feina, i una mica de mandra quan podia escriure han fet que aquesta pausa s'hagi allargat una mica més del què hagués volgut. Però vaja, ja torno a ser aquí. No entraré potser tant sovint com fins abans de l'aturada perque la feina s'intueix complicada, i portem una ratxa d'anar de cul sense cap sentit, però aniré entrant, llegint-vos quan pugui, col·laborant en els vostres espais i fent una mica de tot...
Un cop aclarit aquest tema lamentable, dir-vos que acabo de tornar de les meves vacances a Mèxic (vaig arribar divendres dia 22 al vespre) i que mica en mica m'estic mirant de recuperar del Jet Lag que em té boig. Ja no dic res del meu fill que sembla que no sàpiga ni on és el pobre, i ens ofereix unes nits d'autèntica bogeria, però vaja... el què no aguantis a un fill...
Com us dic he tornat de Mèxic, on m'he passat les vacances amb la familia, i mai més ben dit perque el fet que els meus sogres visquin allà i que el meu cunyat s'hagi casat i batejat la nena que té, ha fet que ens trobéssim allà amb els meus pares, uns quants amics, etc... (aclareixo que els meus sogres són valencians però tenen el negoci a Mèxic i per això han vingut amics d'aquí). Doncs com us dic, ja és la 3ª vegada que vaig cap allà, però aquesta ha estat amb diferència la millor, la més divertida, la més cansada, la més de tot... Ens hem fotut un fart de caminar, fer excursions (Mèxic és enorme... més del què pot semblar), menjar bé, menjar fatal, menjar normal, caminar més, beure molt, jugar al pòker!!!, visitar coses (caminant òbviament..), menjar MOLT bé!... Per tant, queda clar que es tracta d'un país de contrastos evidents. Tens desert, muntanya, selva, rius, mar, i tot a menys distància de la que sembla. PEr descomptat veure pedres també ha format part de l'itinerari estiuenc, perquè en tenen unes quantes. He descobert també que el meu pare porta piles Duracell perque després de les megapatejades arribava el vespre i deixava anar un: "On anem a sopar avui? Jo vinc!" Quin paio! El vam batejar com a Coronel Tapioca i Panamà Jack, per frases com: "Jo vull anar a llocs on hi hagi tanta selva que em perdi!" O bé... "Vull veure aranyes, cocodrils i animals salvatges"... En fi... deu ser que la vida diària et rodeja d'altres tipus d'animals i de selves de ciment, perquè sempre havia pensat que les vacances són per descansar! ERROR!!!! Són per DESCONNECTAR! Ara ho tinc clar.
US adjunto un parell de fotos que penso són espectaculars. Una de pedres amb part de l'expedició que vam anar-hi i l'altre de natura. Espero que us agradin.
Salut

dissabte, 17 de maig del 2008

Ser del Barça. Viure el Barça.


Des que tinc ús de raó, i ja fa uns quants anys, sóc del Barça. De ben petit recordo agafar unes burres considerables quan perdia i proclamar als quatre vents la més gran de les eufòries quan guanyava. Suposo que és una cosa immanent al fet de ser culé, al sentiment català i a aquesta intrínseca manera de patir que tenim des que el Futbol és futbol i el Barça és el Barça. Som així i no ho canvio per res del món. Alguns direu: "però si només és futbol!" Possiblement teniu raó, però amb matisos. No només és futbol. És futbol, básquet, handbol, hoquei, futbol sala, i tot plegat. És sentiment i passió; és orgull del què som i representem; és una barreja irracionalment racional de sentiments contradictoris que ens fa diferents. Ni millors ni pitjors segurament, però sí diferents. Som més que un club! De totes maneres, no us enganyo si dic que no acabo d'entendre el Barça. Hi passen coses inversemblants que no sé explicar, i que contràriament al que es diu que "avui el futbol ja només és un negoci, i bla bla bla..." sempre han acompanyat aquesta entitat que tant estimem. Tenim mogudes des que tinc memòria, i una capacitat autodestructiva fora de tot dubte. Som així, som el què som i malgrat tot, jo me'n sento orgullós.
Un cop introduït el tema, vull referir-me a la situació actual de l'entitat, perque malgrat que estem tots emprenyats i decebuts de les dues darreres temporades, hi ha una sèrie de coses que m'agradaria comentar. En primer lloc cal que tinguem tots clar que l'actual junta directiva i el seu president al capdavant van accedir a la presidència del club democràticament i amb unes eleccions on els socis votaven lliurament. Per tant, legítimament van ocupar el lloc que encara ocupen. Reconec que han fet coses malament, i no poques, però la grandesa del club també rau en el fet que podem cada 4 anys (3 de vegades) escollir una nova junta si no ens agrada la que tenim i llestos. La gestora que va tramitar tot el procés electoral d'aquelles eleccions va cometre un error gravíssim en la programació de dates i va fer que, per una setmana o poc més, accedissin a la presidència abans d'hora i per tant, un any quedava convertit a una setmana. Injust! Des del primer dia que el senyor Laporta ocupa la presidència no han parat uns i altres a buscar-li problemes, generar polèmiques, demandes, noticies tendencioses, etc... Que consti que sempre he dit que el Laporta s'ha equivocat en moltes coses i greument, però és un fet que des del principi ha estat sotmès a un "acoso y derrobo" brutal per part de certs sectors del què ells en diuen "barcelonisme" JA!. També és cert, no obstant, que els mitjans de comunicació han estat al costat del Club fins fa dues temporades i rient les gràcies del President sempre (bàsicament els mitjans catalans) i que ha estat en els darrers dos anys quan han començat a canviar la tendència per acabar sent autèntics executors i botxins de tot el què feia la junta. No comento ja les filtracions interessades, la rumorologia provocada, i demés coses. En Laporta ha fet coses bones i dolentes. No obstant s'ha equivocat en punts fràgils que toquen la moral del soci i seguidor i en ocasions ha arriscat massa, com qui té una bona mà al poker però no sap què té el jugador del costat. Si surt bé, genial! però i si no? Ruina.
El que segons la majoria ha estat el millor president del Barça, en Núñez, va estar un munt d'anys al capdavant del Club i si bé és cert que el va situar en el mapa de nou, el va recuperar econòmicament i va potenciar les seccions com ningú, es va passar els primers anys de mandat sense guanyar res de res, amb polèmiques amb un munt de gent i situacions desagradables. No obstant, la permanència en el càrrec li va donar fruits i se'n va sortir prou bé. A mi no m'agradava el Núñez, però és un fet el què va fer pel Barça. No obstant, no va sortir elegantment del Club (penso jo...) i demostra de nou aquest esperit autodestructiu del culé.
Si demà hi hagués eleccions, possiblement jo no votaria al senyor Laporta, perque penso que està més pendent d'altres coses (política,etc...) però també us assegurop que no votaria ni en Minguella, ni en Majó, ni cap d'aquests. Possiblement votaria el Sandro, simplement perque ELL va construir un equip guanyador en dos anys i per tant, en sap de futbol. Ara bé... vull sentir què en pensa de les seccions, perquè si no, la tornarem a tenir liada. Molts dels qui ara diuen Sandro! Sandro! no se'n recorden que en Sandro era a la Junta quan es carreguen en Pesic, posen el Valero, i armen el follón del Bàsquet. Només és un apunt. Repeteixo que per mi, és el candidat. Però com que les eleccions no són demà ni demà passat, cal deixar fer als qui hi ha ara. Que arreglin el què han espatllat i ens tornin la il·lusió. I no parlo de fitxatges, parlo de Disciplina i rigor d'equip i grup. No només al Futbol és clar. Ara la moció de censura no té cap sentit. Si el club ha de fer unes eleccions avui, serà un any llençat a les escombraries, i ja en serien 3. Cal reconèixer que cada cosa que ha dit o fet el senyor Laporta ha estat objecte de crítica brutal, demandes judicials, denuncies públiques, i això tampoc està bé. Recordeu que només accedir a la presidència, li van pintar les parets de casa amenaçant-lo a ell i la familia, va rebre amenances de mort, van descobrir una trama per a agredir-lo, van treure-li a la llum l'incident de l'aeroport (del què no hi ha cap prova física més que la paraula d'un o dos periodistes dubtosos), se l'ha demandat per injuries per part d'un ex-empleat (curiós), se li fan avançar unes eleccions perque havia estat una setmana de mandat abans, etc etc etc... Per tant, per moltes coses que hagi fet malament i errors que ha comès, també és cert que la pressió ha esta alta. No vull dir amb això que li haguem de tenir llàstima, però tampoc oblidem què en el temps que porta s'han fet coses ben fetes... Avui fa 2 anys que guanyàvem la 2ª Champions... només 2 anys. Per tant, memòria també ens en fa falta una mica...
Si parlem del primer equip, això ja és una altra cosa... però queda per a un post posterior... Aquest ja és prou llarg.

dilluns, 5 de maig del 2008

Ahir teatre...


Ja sé que jugava el Barça amb el València... però aquest diumenge vam anar amb la dona a teatre. I malgrat el 6 a 0, no me'n penedeixo gens ni mica. Extraordinari el text, la interpretació i tot plegat. Vam anar a veure "Espectres" al Romea. Seiem a fila 2, a tocar de l'escenari, i si no fós perquè els seients del Romea són lamentables, tot hauria estat simplement perfecte.
Anava a veure l'obra amb alguna reticència, ja que enfrontar-se a un Ibsen no és gens fàcil si els actors no ratllen a gran nivell. Dels 5 actors de l'obra en coneixia sobradament a 3 (Vilarasau, Boixaderas i Ràfols) però dels altres dos (Pujol, Casasayas) no en tenia cap referència. No obstant, el Romea sol ser sinònim de qualitat interpretativa i nois, així va ser. Espectacular.
L'obra és dura, cruel, però per l'època en que va ser escrita, és absolutament actual i crua. L'adaptació del text em sembla molt meritòria i ben feta i la direcció de l'obra (Magda Puyo) senzillament genial. Hi ha algun moment que jo no el veig clar, però em caldria una bona xerrada amb la directora per a que me l'aclarís. No obstant, recomano aquesta obra a tothom que la pugui anar a veure perquè us asseguro que si us agrada el teatre, disfrutareu. L'Emma Vilarasau cada cop és millor actriu, porta el pes de l'obra (amb el permís del Gran Boixaderas) i se'n surt per la porta gran. D'en Boixaderas què dir... un crack! Domina l'escena com pocs i fa servir la seva veu brutal com més li convé. En Mingo Ràfols, tot i tenir un paper secundari és excel·lent, ho fa tot bé, i em va sorprendre positivament. El Pujol, un descobriment. Aquest nano va per futur crack si no s'espatlla. No l'havia vist mai i ens vam quedar glaçats. Una força interpretativa brutal. I l'altre noia, la Queralt Casasayas bé... en el seu paper.
Repeteixo, no explicaré res de l'obra per si algú es decideix a anar-la a veure, però de debò que les llàgrimes de la meva dona al final de l'obra són el millor indicador de com ens va arribar a colpir.
Genial! Felicitats a tots els qui han aportat alguna cosa a aquesta obra i que fan més gran el teatre al nostre país cada dia.

dimecres, 23 d’abril del 2008

Visca St.Jordi, visca Catalunya i visca el Barça




Avui amics i amigues és un dia especial. Especial per molts motius. Possiblement St.Jordi és la festa més bonica i especial que tenim els catalans. Per mi, l'autèntica diada nacional de Catalunya. No m'acaba de convèncer l'11 de setembre, perquè en el fons cel·lebrem una derrota (molt català tot plegat). St.Jordi és diferent, és un dia de catalanisme universal, de cultura, d'amor al país, als qui tenim més a prop i sobretot una demostració de civisme i bon fer que ens ha de fer sentir orgullosos com a catalans. No pretenc generar polèmiques de diades, ni de si és millor St. Jordi o l'11 de setembre, sino mostrar el què penso al respecte. També sóc de l'opinió que en el fons millor que no sigui un dia festiu. En cas que ho fós, molta gent marxaria i no se cel·lebraria el St. Jordi que coneixem de la mateixa manera. Seria tot molt més postís. No obstant sí que estaria bé, que les empreses, tot i no ser festiu, donessin mig dia de festa a tots els treballadors, i que aquests poguéssim sortir a passejar més estona, i remenar els llibres, i buscar la rosa que volem regalar... Seria genial!. No obstant, tothom se les apanya com pot i fa mans i mànigues per a poder-se escapar de la feina una estona i sortir a buscar allò que necessita per una diada tan especial.
Avui a més, tenim una cita important. El Barça rep el Manchester, que sembla que se'ns ha de menjar, ens destrossarà i etc etc etc... Doncs siguem St Jordi tots i matem el drac anglès. "Tots units fem força" diu el lema que el Club ha proposat per un dia com avui. Doncs fem-ho. Unim-nos d'una vegada, cridem a una veu i tots junts, animem l'equip, guardem els mocadors per eixugar les llàgrimes dels anglesos, i demostrem també a l'estadi que som catalans i del Barça. Visca St Jordi, Visca Catalunya i Visca el Barça!!!!

dissabte, 12 d’abril del 2008

Les comparacions són odioses, però de vegades...


Tinc un amic que va enviar els seus dos fills grans (de 11 i 9 anys) a estudiar un any a Anglaterra. Van anar a fer un curs allà, en un col·legi que a banda d'ocupar-se dels estudis també aposta fort per l'esport. Els nens juguen a futbol i van entrar a formar part de l'equip de la seva nova escola durant un curs. M'explicava el meu amic que estava alucinat del què els nens li deien quan venien aqui a passar uns dies o simplement quan parlaven per telèfon. Li deien que era molt diferent, que el tema de les classes està basat fonamentalment en el respecte als professors i en la participació continua i el treball en equip i que cada dia, es muntaven una mena de plànnings del què acabarien fent, no només a classe, sino després de classe i fins l'hora d'anar a dormir. En el fons, és una manera d'educar i aprendre, i com que no sóc un expert en el tema, imagino que és una més i que s'ha de donar una sèrie de circumstàncies per a que tingui èxit. Però el què més li sobtava al meu amic i admeto que a mi quan m'ho explicava o els hi sentia als nens era el tema de l'esport. Els nanos porten anys jugant a futbol i saben de què va el tema, o almenys això pensaven. La primera setmana "d'entrenaments" la van fer en una aula de l'escola. Va entrar l'entrenador, es va presentar i els va fer seure. Com qui no vol la cosa els va estar explicant la història del futbol i el reglament punt per punt. Tot!. La darrera sessió de la setmana es va dedicar a 3 punts en concret: Punt 1- Esperit d'equip. Punt 2-Respecte al rival i punt 3- Respecte a l'àrbitre. I en tots aquests punts els comentaven que les trampes no formen part del joc i que els tramposos acaben malament o simplement no acaben... Increïble oi? Igual igual que aquí.
Durant els entrenaments de camp, no es pot insultar a ningú, no es poden fer faltes malintencionades ni protestar cap decisió que es prengui en els partidets que feien, fins al punt que pots ser expulsat i no jugar aquella setmana per molt figura de l'equip que siguis. Igual igual que aquí... Però el més bèstia de tot és que durant aquests partidets l'entrenador xiulava coses que no eren, penals, faltes, fores de joc, gols anul·lats... i quan s'acabava el partit asseien els nanos al mig del camp i ho discutien. Era una forma de veure si coneixen el reglament i a la vegada si eren capaços de no protestar durant el joc. Igualet que aquí. Deia un dels fills del meu amic que la figura de l'equip va començar a protestar en un partidet i que no parava. Quan va arribar el cap de setmana el van posar d'àrbitre d'un partit de categories inferiors a la seva... Igual que aquí.
Us en podria explicar moltes més, un munt, perque he arribat a alucinar amb el què m'han explicat. No obstant la reflexió del meu escrit és la següent: No podem pretendre comparar-nos amb els anglesos en el tema del futbol, perquè la nostra cultura esportiva i educacional és totalment diferent que la seva. Allà no se simulen lesions ( i el qui ho fa, ho passa malament), no es protesta ni la meitat que aquí, són molt més esportius i tothom coneix el reglament. És el país amb menys polèmiques arbitrals del món... Però i l'afició??? Doncs tampoc podem comparar-ho perquè han crescut i après en un sistema absolutament diferent del nostre. I qui no vulgui veure això, que hi vagi o hi porti els seus fills un any a estudiar, i després que m'ho expliqui...
Salut i educació.

dijous, 3 d’abril del 2008

Knopfler: Ahir vaig anar a "Missa"


Impressionant silenci d'espera abans de començar. Respecte. La mitjana d'edat del públic mitja tirant a alta. Gent que sap on va i a qui va a veure. Potser algun despistat que espera el repertori dels Dire Straits a sac, i que, malgrat tot, encara sortirà satisfet. La posada en escena de la litúrgia del concert és impecable. Escenari en tenebres de color blavós, una guitarra Fender Stratocaster Vermella al mig de l'escenari il·luminada per un foco puntual. Austeritat i bellesa. Tot a lloc. La gent entra poc a poc. No hi ha crits, ni aglomeracions, ni tan sols trànsit a fora. I tot i això hi ha gent... més de la que ens esperàvem. Fins i tot, faig cua amb el JP per comprar una coca-cola (NATURAL!!!!), i un lamentable entrepà de pernil xiclet. Vaig a buscar la meva cadira a la fila 2 de la platea. M'assec entre el Mikel i l'Ignasigansigansi. Ens acompanya el Sr. Jordi Mena (un luxe) i el JP. Estic nerviós. No m'he recordat de senyar-me a l'entrada amb l'aigua beneïda de les piques... I ara passo d'anar al WC a mullar-me el front. Estic nerviós. L'entrepà és més lamentable del què semblava en principi... S'acaba (gràcies a Déu). Faig silenci contemplatiu i reflexiono dins meu. Faig examen de consciència... I mentre penso... PLOF! S'apaguen les llums del St.Jordi i apareixen els cracks a l'escenari. Caminant tranquil·lament, sense extravagàncies de divos, senzillament van a ocupar els seus llocs... Comença la cel·lebració... Tots drets. Preguem! (preguem que vagi tot bé i que el St Jordi no ens ensorri el concert. Prou St Jordi!!!!) I el mestre de cerimònies dona el tret de sortida i es casca un Cannibals (Disc: Golden Heart) de sortida. (Jo que encara segueixo nerviós, no puc parar de pregar: EL SOOOO el Sooooooo). S'acaba el tema i amb la gent encara pensant si això sonarà bé... Why Aye Man (Disc: Ragpickers dream). Toma ya! Cop de puny a la taula i tema per anar pujant el to. Primera sorpresa de la nit: Knopfler millor veu que mai! Em sobta però ja m'agrada... El so millora una miqueeeeeeeta. Repasso les lletanies una per una i ja no sé a qui més encomanar-me. Tercer tema: What it is (Disc: Sailing to Philadelphia) Definitivament prego amb totes les meves forces pel tècnic de so. Inspira'l Senyor!!!! Se n'acaba sortint. I desp´res un Sailing to Philadelphia MEMORABLE!!!! que sona i tot. Començo a descobrir un tio tot rapat que està a l'esquerra de l'escenari que toca el violí, i la flauta, i guitarres rares, i ho toca tot i és un crack! Qui és aquest tio???? Un tal John McCusker. BRUTAL!!!
De cop comença a sonar tot bé... i la cerimònia continua en un clima catàrtic i de reflexió... van passant cançons (Tru love, The fish, Hill farmer blues... i Romeo and Juliet) Stop!. Aquest home cada vegada toca millor i el Romeo és un exemple de com un tema que té 30 anys, es pot tocar cada vegada millor, més delicat, més íntim i amb una intensitat que fa fredat... S'acaba el tema, ens posem drets a aplaudir l'èxtasi religiós al què estem arribant i el senyor Knopfler s'acosta al micro, i diu allò de: Thank youuuuuuuuuuuu!!!! I tu dius: no pot ser! no pot ser! I amb 3 músics més es casca un Sultans que ja acabem tots pixant colònia. És com una aparició, com una visió del cel, és un deja vie? , "es un pájaro? es un avión?" no: és en Knopfler en estat pur. . Aquest espai en blanc és l'explicació de Sultans que us puc oferir. Brutal! Èxtasi col·lectiu, públi dempeus, oe oe oe oeeeeeee i el tio, a tocar-lo amb el públic. Després d'aquesta comunió brutal amb els fidels, tres temes per a relaxar-nos Marbletown, Knoxville i Postcards from Paraguay... i 2n episodi místic de la nit: Telegraph Road. Personalment penso que és una de les seves obres d'art. I nen... es va cascar un Telegraph Road sensacional. El tio a més, va i el comença amb el Dobro fins a ben entrada la cançó... Després canvi, elèctrica al canto i demostració de: Sóc el Knopfler, tinc 61 anys, em faig gran però encara me'n recordo de tocar la guitarra. Èxtasi 2º part. Després els bisos: un Brothers in Arms, un Shangri-la, un So far Away i acabem amb un Going Home que fa extremir... Massa mística per molts... El públic totalment entregat i un personatge a davant de tot amb una bandera d'Israel que no sé ben bé què pretenia, però semblava posseït per tot plegat. Al final, ens n'anem en pau després de sentir les lectures, l'homilia, la consagració i el Parenostre. Ens donem la pau, combreguem amb el crack, i marxem amb sensació de pau i tranquilitat. Només una cosa per a la propera reunió dels bisbes: Podriem anar a una altra parròquia a fer les misses? Auditori? Palau de la Música? Liceu? Si us plau, feu-ho per nosaltres. AMEN

dijous, 27 de març del 2008

Contradiccions i sostenibilitat


Ja fa dies que tinc ganes de parlar sobre el tema de la vaga d'autobusos de Barcelona. Fa dies, però he anat esperant esdeveniments per veure fins a on era capaç d'arribar l'incompetència humana. A aquestes alçades puc dir que ja poques coses em sorprenen però noi, tot es pot superar. El conflicte treballadors-empresa de TMB pel què fa als autobusos ja vé de temps. Ja hi ha hagut de tot: jornades de vaga, incidents, detencions, agressions i ferits, reunions, més reunions, assemblees, i sobretot, un munt d'usuaris afectats, que, estupefactes, assisteixen a tan trist espectacle. Avui mirant les notícies del TN veig que finalment s'han trencat les negociacions i a partir del dia 15 d'abril hi haurà vaga indefinida. Increïble! Malgrat que es posin d'acord abans del 15 d'abril, ja em resulta prou rocambolesc i grotesc que s'hagi arribat a aquest extrem, però vaja. Sembla que un dia més de descans setmanal en té la culpa. Inàudit! Però cert. Si no vaig errat, TMB és una empresa pública (o pseudo-pública en el pitjor dels casos) que gestiona els autobusos i metro de BCN entre d'altres. Però de tot plegat, em sorpren que fins i tot amb la Conselleria de treball fent de mitjancera, no s'arribi a cap acord. Per altra banda, no paro de sentir que hem de fer servir el transport públic, per ajudar a la sostenibilitat del medi, reduïr la contaminació, reduïr el trànsit, etc etc etc. Em resulta molt trist tot plegat. Però al final de tot, el perjudicat (COM SEMPRE!!!) és el ciutadà conscienciat, l'usuari diari del servei, el treballador que només té un dia de descans setmanal, en la majoria de casos, que ha d'aguantar com tota aquesta colla li foten una mica més difícil la vida quotidiana. Com el posen a prova per veure si és capaç d'arribar a la feina puntual buscant-se la vida... Per no parlar de la quantitat de persones que decidiran agafar el cotxe perquè hi ha vaga d'autobusos, de la quantitat de turistes que no entendran que una ciutat com BCN no tingui servei de BUS, i de tants i tants usuaris que, com en el cas de Rodalies RENFE, assisteixen a tant lamentable espectacle. Senyors! Posint-se d'acord, negociïn i pactin! En resum: solucionin el problema d'una vegada perque fotem pena! Per què no hi intervé ningú més aquí? Que no és prou important el tema? Es veu que no. Ja han passat les eleccions, és clar... Ara toca buscar pactes per aferrar-se a la "poltrona" i després, els "tontaines" dels ciutadans ja ens ho farem.
Algú vol saber perquè no m'acaba de convèncer l'ús del transport públic a mi? Doncs no m'ho pregunteu, no cal. Només cal tenir els ulls ben oberts i observar.