Visca St.Jordi, visca Catalunya i visca el Barça

Avui amics i amigues és un dia especial. Especial per molts motius. Possiblement St.Jordi és la festa més bonica i especial que tenim els catalans. Per mi, l'autèntica diada nacional de Catalunya. No m'acaba de convèncer l'11 de setembre, perquè en el fons cel·lebrem una derrota (molt català tot plegat). St.Jordi és diferent, és un dia de catalanisme universal, de cultura, d'amor al país, als qui tenim més a prop i sobretot una demostració de civisme i bon fer que ens ha de fer sentir orgullosos com a catalans. No pretenc generar polèmiques de diades, ni de si és millor St. Jordi o l'11 de setembre, sino mostrar el què penso al respecte. També sóc de l'opinió que en el fons millor que no sigui un dia festiu. En cas que ho fós, molta gent marxaria i no se cel·lebraria el St. Jordi que coneixem de la mateixa manera. Seria tot molt més postís. No obstant sí que estaria bé, que les empreses, tot i no ser festiu, donessin mig dia de festa a tots els treballadors, i que aquests poguéssim sortir a passejar més estona, i remenar els llibres, i buscar la rosa que volem regalar... Seria genial!. No obstant, tothom se les apanya com pot i fa mans i mànigues per a poder-se escapar de la feina una estona i sortir a buscar allò que necessita per una diada tan especial.
Avui a més, tenim una cita important. El Barça rep el Manchester, que sembla que se'ns ha de menjar, ens destrossarà i etc etc etc... Doncs siguem St Jordi tots i matem el drac anglès. "Tots units fem força" diu el lema que el Club ha proposat per un dia com avui. Doncs fem-ho. Unim-nos d'una vegada, cridem a una veu i tots junts, animem l'equip, guardem els mocadors per eixugar les llàgrimes dels anglesos, i demostrem també a l'estadi que som catalans i del Barça. Visca St Jordi, Visca Catalunya i Visca el Barça!!!!

Les comparacions són odioses, però de vegades...

Tinc un amic que va enviar els seus dos fills grans (de 11 i 9 anys) a estudiar un any a Anglaterra. Van anar a fer un curs allà, en un col·legi que a banda d'ocupar-se dels estudis també aposta fort per l'esport. Els nens juguen a futbol i van entrar a formar part de l'equip de la seva nova escola durant un curs. M'explicava el meu amic que estava alucinat del què els nens li deien quan venien aqui a passar uns dies o simplement quan parlaven per telèfon. Li deien que era molt diferent, que el tema de les classes està basat fonamentalment en el respecte als professors i en la participació continua i el treball en equip i que cada dia, es muntaven una mena de plànnings del què acabarien fent, no només a classe, sino després de classe i fins l'hora d'anar a dormir. En el fons, és una manera d'educar i aprendre, i com que no sóc un expert en el tema, imagino que és una més i que s'ha de donar una sèrie de circumstàncies per a que tingui èxit. Però el què més li sobtava al meu amic i admeto que a mi quan m'ho explicava o els hi sentia als nens era el tema de l'esport. Els nanos porten anys jugant a futbol i saben de què va el tema, o almenys això pensaven. La primera setmana "d'entrenaments" la van fer en una aula de l'escola. Va entrar l'entrenador, es va presentar i els va fer seure. Com qui no vol la cosa els va estar explicant la història del futbol i el reglament punt per punt. Tot!. La darrera sessió de la setmana es va dedicar a 3 punts en concret: Punt 1- Esperit d'equip. Punt 2-Respecte al rival i punt 3- Respecte a l'àrbitre. I en tots aquests punts els comentaven que les trampes no formen part del joc i que els tramposos acaben malament o simplement no acaben... Increïble oi? Igual igual que aquí.
Durant els entrenaments de camp, no es pot insultar a ningú, no es poden fer faltes malintencionades ni protestar cap decisió que es prengui en els partidets que feien, fins al punt que pots ser expulsat i no jugar aquella setmana per molt figura de l'equip que siguis. Igual igual que aquí... Però el més bèstia de tot és que durant aquests partidets l'entrenador xiulava coses que no eren, penals, faltes, fores de joc, gols anul·lats... i quan s'acabava el partit asseien els nanos al mig del camp i ho discutien. Era una forma de veure si coneixen el reglament i a la vegada si eren capaços de no protestar durant el joc. Igualet que aquí. Deia un dels fills del meu amic que la figura de l'equip va començar a protestar en un partidet i que no parava. Quan va arribar el cap de setmana el van posar d'àrbitre d'un partit de categories inferiors a la seva... Igual que aquí.
Us en podria explicar moltes més, un munt, perque he arribat a alucinar amb el què m'han explicat. No obstant la reflexió del meu escrit és la següent: No podem pretendre comparar-nos amb els anglesos en el tema del futbol, perquè la nostra cultura esportiva i educacional és totalment diferent que la seva. Allà no se simulen lesions ( i el qui ho fa, ho passa malament), no es protesta ni la meitat que aquí, són molt més esportius i tothom coneix el reglament. És el país amb menys polèmiques arbitrals del món... Però i l'afició??? Doncs tampoc podem comparar-ho perquè han crescut i après en un sistema absolutament diferent del nostre. I qui no vulgui veure això, que hi vagi o hi porti els seus fills un any a estudiar, i després que m'ho expliqui...
Salut i educació.

Knopfler: Ahir vaig anar a "Missa"

Impressionant silenci d'espera abans de començar. Respecte. La mitjana d'edat del públic mitja tirant a alta. Gent que sap on va i a qui va a veure. Potser algun despistat que espera el repertori dels Dire Straits a sac, i que, malgrat tot, encara sortirà satisfet. La posada en escena de la litúrgia del concert és impecable. Escenari en tenebres de color blavós, una guitarra Fender Stratocaster Vermella al mig de l'escenari il·luminada per un foco puntual. Austeritat i bellesa. Tot a lloc. La gent entra poc a poc. No hi ha crits, ni aglomeracions, ni tan sols trànsit a fora. I tot i això hi ha gent... més de la que ens esperàvem. Fins i tot, faig cua amb el JP per comprar una coca-cola (NATURAL!!!!), i un lamentable entrepà de pernil xiclet. Vaig a buscar la meva cadira a la fila 2 de la platea. M'assec entre el Mikel i l'Ignasigansigansi. Ens acompanya el Sr. Jordi Mena (un luxe) i el JP. Estic nerviós. No m'he recordat de senyar-me a l'entrada amb l'aigua beneïda de les piques... I ara passo d'anar al WC a mullar-me el front. Estic nerviós. L'entrepà és més lamentable del què semblava en principi... S'acaba (gràcies a Déu). Faig silenci contemplatiu i reflexiono dins meu. Faig examen de consciència... I mentre penso... PLOF! S'apaguen les llums del St.Jordi i apareixen els cracks a l'escenari. Caminant tranquil·lament, sense extravagàncies de divos, senzillament van a ocupar els seus llocs... Comença la cel·lebració... Tots drets. Preguem! (preguem que vagi tot bé i que el St Jordi no ens ensorri el concert. Prou St Jordi!!!!) I el mestre de cerimònies dona el tret de sortida i es casca un Cannibals (Disc: Golden Heart) de sortida. (Jo que encara segueixo nerviós, no puc parar de pregar: EL SOOOO el Sooooooo). S'acaba el tema i amb la gent encara pensant si això sonarà bé... Why Aye Man (Disc: Ragpickers dream). Toma ya! Cop de puny a la taula i tema per anar pujant el to. Primera sorpresa de la nit: Knopfler millor veu que mai! Em sobta però ja m'agrada... El so millora una miqueeeeeeeta. Repasso les lletanies una per una i ja no sé a qui més encomanar-me. Tercer tema: What it is (Disc: Sailing to Philadelphia) Definitivament prego amb totes les meves forces pel tècnic de so. Inspira'l Senyor!!!! Se n'acaba sortint. I desp´res un Sailing to Philadelphia MEMORABLE!!!! que sona i tot. Començo a descobrir un tio tot rapat que està a l'esquerra de l'escenari que toca el violí, i la flauta, i guitarres rares, i ho toca tot i és un crack! Qui és aquest tio???? Un tal John McCusker. BRUTAL!!!
De cop comença a sonar tot bé... i la cerimònia continua en un clima catàrtic i de reflexió... van passant cançons (Tru love, The fish, Hill farmer blues... i Romeo and Juliet) Stop!. Aquest home cada vegada toca millor i el Romeo és un exemple de com un tema que té 30 anys, es pot tocar cada vegada millor, més delicat, més íntim i amb una intensitat que fa fredat... S'acaba el tema, ens posem drets a aplaudir l'èxtasi religiós al què estem arribant i el senyor Knopfler s'acosta al micro, i diu allò de: Thank youuuuuuuuuuuu!!!! I tu dius: no pot ser! no pot ser! I amb 3 músics més es casca un Sultans que ja acabem tots pixant colònia. És com una aparició, com una visió del cel, és un deja vie? , "es un pájaro? es un avión?" no: és en Knopfler en estat pur. . Aquest espai en blanc és l'explicació de Sultans que us puc oferir. Brutal! Èxtasi col·lectiu, públi dempeus, oe oe oe oeeeeeee i el tio, a tocar-lo amb el públic. Després d'aquesta comunió brutal amb els fidels, tres temes per a relaxar-nos Marbletown, Knoxville i Postcards from Paraguay... i 2n episodi místic de la nit: Telegraph Road. Personalment penso que és una de les seves obres d'art. I nen... es va cascar un Telegraph Road sensacional. El tio a més, va i el comença amb el Dobro fins a ben entrada la cançó... Després canvi, elèctrica al canto i demostració de: Sóc el Knopfler, tinc 61 anys, em faig gran però encara me'n recordo de tocar la guitarra. Èxtasi 2º part. Després els bisos: un Brothers in Arms, un Shangri-la, un So far Away i acabem amb un Going Home que fa extremir... Massa mística per molts... El públic totalment entregat i un personatge a davant de tot amb una bandera d'Israel que no sé ben bé què pretenia, però semblava posseït per tot plegat. Al final, ens n'anem en pau després de sentir les lectures, l'homilia, la consagració i el Parenostre. Ens donem la pau, combreguem amb el crack, i marxem amb sensació de pau i tranquilitat. Només una cosa per a la propera reunió dels bisbes: Podriem anar a una altra parròquia a fer les misses? Auditori? Palau de la Música? Liceu? Si us plau, feu-ho per nosaltres. AMEN