dimecres, 23 d’abril del 2008

Visca St.Jordi, visca Catalunya i visca el Barça




Avui amics i amigues és un dia especial. Especial per molts motius. Possiblement St.Jordi és la festa més bonica i especial que tenim els catalans. Per mi, l'autèntica diada nacional de Catalunya. No m'acaba de convèncer l'11 de setembre, perquè en el fons cel·lebrem una derrota (molt català tot plegat). St.Jordi és diferent, és un dia de catalanisme universal, de cultura, d'amor al país, als qui tenim més a prop i sobretot una demostració de civisme i bon fer que ens ha de fer sentir orgullosos com a catalans. No pretenc generar polèmiques de diades, ni de si és millor St. Jordi o l'11 de setembre, sino mostrar el què penso al respecte. També sóc de l'opinió que en el fons millor que no sigui un dia festiu. En cas que ho fós, molta gent marxaria i no se cel·lebraria el St. Jordi que coneixem de la mateixa manera. Seria tot molt més postís. No obstant sí que estaria bé, que les empreses, tot i no ser festiu, donessin mig dia de festa a tots els treballadors, i que aquests poguéssim sortir a passejar més estona, i remenar els llibres, i buscar la rosa que volem regalar... Seria genial!. No obstant, tothom se les apanya com pot i fa mans i mànigues per a poder-se escapar de la feina una estona i sortir a buscar allò que necessita per una diada tan especial.
Avui a més, tenim una cita important. El Barça rep el Manchester, que sembla que se'ns ha de menjar, ens destrossarà i etc etc etc... Doncs siguem St Jordi tots i matem el drac anglès. "Tots units fem força" diu el lema que el Club ha proposat per un dia com avui. Doncs fem-ho. Unim-nos d'una vegada, cridem a una veu i tots junts, animem l'equip, guardem els mocadors per eixugar les llàgrimes dels anglesos, i demostrem també a l'estadi que som catalans i del Barça. Visca St Jordi, Visca Catalunya i Visca el Barça!!!!

dissabte, 12 d’abril del 2008

Les comparacions són odioses, però de vegades...


Tinc un amic que va enviar els seus dos fills grans (de 11 i 9 anys) a estudiar un any a Anglaterra. Van anar a fer un curs allà, en un col·legi que a banda d'ocupar-se dels estudis també aposta fort per l'esport. Els nens juguen a futbol i van entrar a formar part de l'equip de la seva nova escola durant un curs. M'explicava el meu amic que estava alucinat del què els nens li deien quan venien aqui a passar uns dies o simplement quan parlaven per telèfon. Li deien que era molt diferent, que el tema de les classes està basat fonamentalment en el respecte als professors i en la participació continua i el treball en equip i que cada dia, es muntaven una mena de plànnings del què acabarien fent, no només a classe, sino després de classe i fins l'hora d'anar a dormir. En el fons, és una manera d'educar i aprendre, i com que no sóc un expert en el tema, imagino que és una més i que s'ha de donar una sèrie de circumstàncies per a que tingui èxit. Però el què més li sobtava al meu amic i admeto que a mi quan m'ho explicava o els hi sentia als nens era el tema de l'esport. Els nanos porten anys jugant a futbol i saben de què va el tema, o almenys això pensaven. La primera setmana "d'entrenaments" la van fer en una aula de l'escola. Va entrar l'entrenador, es va presentar i els va fer seure. Com qui no vol la cosa els va estar explicant la història del futbol i el reglament punt per punt. Tot!. La darrera sessió de la setmana es va dedicar a 3 punts en concret: Punt 1- Esperit d'equip. Punt 2-Respecte al rival i punt 3- Respecte a l'àrbitre. I en tots aquests punts els comentaven que les trampes no formen part del joc i que els tramposos acaben malament o simplement no acaben... Increïble oi? Igual igual que aquí.
Durant els entrenaments de camp, no es pot insultar a ningú, no es poden fer faltes malintencionades ni protestar cap decisió que es prengui en els partidets que feien, fins al punt que pots ser expulsat i no jugar aquella setmana per molt figura de l'equip que siguis. Igual igual que aquí... Però el més bèstia de tot és que durant aquests partidets l'entrenador xiulava coses que no eren, penals, faltes, fores de joc, gols anul·lats... i quan s'acabava el partit asseien els nanos al mig del camp i ho discutien. Era una forma de veure si coneixen el reglament i a la vegada si eren capaços de no protestar durant el joc. Igualet que aquí. Deia un dels fills del meu amic que la figura de l'equip va començar a protestar en un partidet i que no parava. Quan va arribar el cap de setmana el van posar d'àrbitre d'un partit de categories inferiors a la seva... Igual que aquí.
Us en podria explicar moltes més, un munt, perque he arribat a alucinar amb el què m'han explicat. No obstant la reflexió del meu escrit és la següent: No podem pretendre comparar-nos amb els anglesos en el tema del futbol, perquè la nostra cultura esportiva i educacional és totalment diferent que la seva. Allà no se simulen lesions ( i el qui ho fa, ho passa malament), no es protesta ni la meitat que aquí, són molt més esportius i tothom coneix el reglament. És el país amb menys polèmiques arbitrals del món... Però i l'afició??? Doncs tampoc podem comparar-ho perquè han crescut i après en un sistema absolutament diferent del nostre. I qui no vulgui veure això, que hi vagi o hi porti els seus fills un any a estudiar, i després que m'ho expliqui...
Salut i educació.

dijous, 3 d’abril del 2008

Knopfler: Ahir vaig anar a "Missa"


Impressionant silenci d'espera abans de començar. Respecte. La mitjana d'edat del públic mitja tirant a alta. Gent que sap on va i a qui va a veure. Potser algun despistat que espera el repertori dels Dire Straits a sac, i que, malgrat tot, encara sortirà satisfet. La posada en escena de la litúrgia del concert és impecable. Escenari en tenebres de color blavós, una guitarra Fender Stratocaster Vermella al mig de l'escenari il·luminada per un foco puntual. Austeritat i bellesa. Tot a lloc. La gent entra poc a poc. No hi ha crits, ni aglomeracions, ni tan sols trànsit a fora. I tot i això hi ha gent... més de la que ens esperàvem. Fins i tot, faig cua amb el JP per comprar una coca-cola (NATURAL!!!!), i un lamentable entrepà de pernil xiclet. Vaig a buscar la meva cadira a la fila 2 de la platea. M'assec entre el Mikel i l'Ignasigansigansi. Ens acompanya el Sr. Jordi Mena (un luxe) i el JP. Estic nerviós. No m'he recordat de senyar-me a l'entrada amb l'aigua beneïda de les piques... I ara passo d'anar al WC a mullar-me el front. Estic nerviós. L'entrepà és més lamentable del què semblava en principi... S'acaba (gràcies a Déu). Faig silenci contemplatiu i reflexiono dins meu. Faig examen de consciència... I mentre penso... PLOF! S'apaguen les llums del St.Jordi i apareixen els cracks a l'escenari. Caminant tranquil·lament, sense extravagàncies de divos, senzillament van a ocupar els seus llocs... Comença la cel·lebració... Tots drets. Preguem! (preguem que vagi tot bé i que el St Jordi no ens ensorri el concert. Prou St Jordi!!!!) I el mestre de cerimònies dona el tret de sortida i es casca un Cannibals (Disc: Golden Heart) de sortida. (Jo que encara segueixo nerviós, no puc parar de pregar: EL SOOOO el Sooooooo). S'acaba el tema i amb la gent encara pensant si això sonarà bé... Why Aye Man (Disc: Ragpickers dream). Toma ya! Cop de puny a la taula i tema per anar pujant el to. Primera sorpresa de la nit: Knopfler millor veu que mai! Em sobta però ja m'agrada... El so millora una miqueeeeeeeta. Repasso les lletanies una per una i ja no sé a qui més encomanar-me. Tercer tema: What it is (Disc: Sailing to Philadelphia) Definitivament prego amb totes les meves forces pel tècnic de so. Inspira'l Senyor!!!! Se n'acaba sortint. I desp´res un Sailing to Philadelphia MEMORABLE!!!! que sona i tot. Començo a descobrir un tio tot rapat que està a l'esquerra de l'escenari que toca el violí, i la flauta, i guitarres rares, i ho toca tot i és un crack! Qui és aquest tio???? Un tal John McCusker. BRUTAL!!!
De cop comença a sonar tot bé... i la cerimònia continua en un clima catàrtic i de reflexió... van passant cançons (Tru love, The fish, Hill farmer blues... i Romeo and Juliet) Stop!. Aquest home cada vegada toca millor i el Romeo és un exemple de com un tema que té 30 anys, es pot tocar cada vegada millor, més delicat, més íntim i amb una intensitat que fa fredat... S'acaba el tema, ens posem drets a aplaudir l'èxtasi religiós al què estem arribant i el senyor Knopfler s'acosta al micro, i diu allò de: Thank youuuuuuuuuuuu!!!! I tu dius: no pot ser! no pot ser! I amb 3 músics més es casca un Sultans que ja acabem tots pixant colònia. És com una aparició, com una visió del cel, és un deja vie? , "es un pájaro? es un avión?" no: és en Knopfler en estat pur. . Aquest espai en blanc és l'explicació de Sultans que us puc oferir. Brutal! Èxtasi col·lectiu, públi dempeus, oe oe oe oeeeeeee i el tio, a tocar-lo amb el públic. Després d'aquesta comunió brutal amb els fidels, tres temes per a relaxar-nos Marbletown, Knoxville i Postcards from Paraguay... i 2n episodi místic de la nit: Telegraph Road. Personalment penso que és una de les seves obres d'art. I nen... es va cascar un Telegraph Road sensacional. El tio a més, va i el comença amb el Dobro fins a ben entrada la cançó... Després canvi, elèctrica al canto i demostració de: Sóc el Knopfler, tinc 61 anys, em faig gran però encara me'n recordo de tocar la guitarra. Èxtasi 2º part. Després els bisos: un Brothers in Arms, un Shangri-la, un So far Away i acabem amb un Going Home que fa extremir... Massa mística per molts... El públic totalment entregat i un personatge a davant de tot amb una bandera d'Israel que no sé ben bé què pretenia, però semblava posseït per tot plegat. Al final, ens n'anem en pau després de sentir les lectures, l'homilia, la consagració i el Parenostre. Ens donem la pau, combreguem amb el crack, i marxem amb sensació de pau i tranquilitat. Només una cosa per a la propera reunió dels bisbes: Podriem anar a una altra parròquia a fer les misses? Auditori? Palau de la Música? Liceu? Si us plau, feu-ho per nosaltres. AMEN

dijous, 27 de març del 2008

Contradiccions i sostenibilitat


Ja fa dies que tinc ganes de parlar sobre el tema de la vaga d'autobusos de Barcelona. Fa dies, però he anat esperant esdeveniments per veure fins a on era capaç d'arribar l'incompetència humana. A aquestes alçades puc dir que ja poques coses em sorprenen però noi, tot es pot superar. El conflicte treballadors-empresa de TMB pel què fa als autobusos ja vé de temps. Ja hi ha hagut de tot: jornades de vaga, incidents, detencions, agressions i ferits, reunions, més reunions, assemblees, i sobretot, un munt d'usuaris afectats, que, estupefactes, assisteixen a tan trist espectacle. Avui mirant les notícies del TN veig que finalment s'han trencat les negociacions i a partir del dia 15 d'abril hi haurà vaga indefinida. Increïble! Malgrat que es posin d'acord abans del 15 d'abril, ja em resulta prou rocambolesc i grotesc que s'hagi arribat a aquest extrem, però vaja. Sembla que un dia més de descans setmanal en té la culpa. Inàudit! Però cert. Si no vaig errat, TMB és una empresa pública (o pseudo-pública en el pitjor dels casos) que gestiona els autobusos i metro de BCN entre d'altres. Però de tot plegat, em sorpren que fins i tot amb la Conselleria de treball fent de mitjancera, no s'arribi a cap acord. Per altra banda, no paro de sentir que hem de fer servir el transport públic, per ajudar a la sostenibilitat del medi, reduïr la contaminació, reduïr el trànsit, etc etc etc. Em resulta molt trist tot plegat. Però al final de tot, el perjudicat (COM SEMPRE!!!) és el ciutadà conscienciat, l'usuari diari del servei, el treballador que només té un dia de descans setmanal, en la majoria de casos, que ha d'aguantar com tota aquesta colla li foten una mica més difícil la vida quotidiana. Com el posen a prova per veure si és capaç d'arribar a la feina puntual buscant-se la vida... Per no parlar de la quantitat de persones que decidiran agafar el cotxe perquè hi ha vaga d'autobusos, de la quantitat de turistes que no entendran que una ciutat com BCN no tingui servei de BUS, i de tants i tants usuaris que, com en el cas de Rodalies RENFE, assisteixen a tant lamentable espectacle. Senyors! Posint-se d'acord, negociïn i pactin! En resum: solucionin el problema d'una vegada perque fotem pena! Per què no hi intervé ningú més aquí? Que no és prou important el tema? Es veu que no. Ja han passat les eleccions, és clar... Ara toca buscar pactes per aferrar-se a la "poltrona" i després, els "tontaines" dels ciutadans ja ens ho farem.
Algú vol saber perquè no m'acaba de convèncer l'ús del transport públic a mi? Doncs no m'ho pregunteu, no cal. Només cal tenir els ulls ben oberts i observar.

dimarts, 18 de març del 2008

El gran dilema del senyor X


En X es llevava cada dia per anar a treballar. Però molts dies pagava amb escreix l'hora intempestiva a la que havia anat a dormir. L'alcohol i les matinades feien massa mal per a rendir pel matí. No obstant, malgrat tot, l'X anava a treballar al matí i es presentava al lloc de feina molts dies sense dormir. A l'hora de treballar però, ja era una altra cosa. Alguns dies deia que no es trobava bé, i que no savia què tenia, però no podia rendir. Altres dies, treballava amb apatia però com que havia estat el número 1 de l'empresa, els "jefes" es resistien a acomiadar-lo. Els seus companys de departament treballaven amb normalitat, malgrat que tenien un responsable que tampoc no els apretava gaire... de totes maneres, treballaven sense excusa. De tant en tant, algun havia de marxar de la feina per "assumptes personals" però amb la complacència del "jefe" no hi havia cap problema. Va anar passant el temps i s'acostava el tancament de l'exercici i l'hora de presentar els números. Resulta que no savien com, però dels 7 objectius que s'havien proposat al començar només en van assolir un i gràcies. Ah! El més fàcil de tots és clar, Però a més, li havien facilitat la consecució d¡un dels grans objectius a l'empresa de la competència més directe... I això feia emprenyar els accionistes. Hi va haver algun retoc i alguna incorporació destacada i la cosa semblava que pintava bé. Malgrat tot, molts dels accionistes teninen la mosca darrera l'orella perque veien que l'X seguia igual (o pitjor). I efectivament, la cosa no va canviar.
Avui falten encara 3 mesos per a tancar l'exercici. Poseu-vos en la pell de l'accionista majoritari de l'empresa. Què farieu?

Penso que s'ha acabat un cicle. De fet es va acabar l'any passat. S'ha acabat un cicle perquè no veig il·lusió. S'ha acabat un cicle perquè no hi veig compromís. S'ha acabat un cicle perquè hi ha una anarquia absoluta en el vestidor. I sobretot s'ha acabat el cicle Rijkaard, Ronaldinho, Deco, Edmilson, Thuram, Zambrotta, i algun més que generaria més discòrdia. Som del Barça i no n'aprendrem mai, malgrat que el president vagi dient allò de: Que n'aprenguin!!

divendres, 7 de març del 2008

Fins quan?


No tenia previst escriure res avui, però nois, ja està bé! Ja n'hi ha prou!
No tinc més ganes d'escriure. Podeu deixar els comentaris que volgueu, però jo no escric res més avui.

dimecres, 5 de març del 2008

Sempre pagant peatges...


Reflexionant al voltant del partit del Barça ahir, no se m'acut cap més títol per a l'escrit d'avui del blog. Ens classifiquem per als quarts de final de la Champions (amb un partit lamentable tot sia dit) però perdem al jugador més determinant que tenim per 4 o 6 setmanes... Ja ho diuen que sempre s'ha de pagar un preu per assolir coses importants, però de vegades el preu és massa alt. I em lliga totalment amb el tema del post que tenia pensat d'escriure.
Som catalans i estem acostumats a que ens passin coses com aquestes. Aquest cap de setmana, he anat a València a passar un parell de dies. La meva dona és d'allà i té i manté els amics de tota la vida. Cada any hi anem un parell o tres de vegades. Per tant, dissabte vam agafar el nen, un parell de bosses (1 només pel nen és clar), i cap a València. Si ja de per sí és car agafar el cotxe, anar a València és espectacular. Ara em podrieu dir que puc anar per la nacional 340 i no pagues peatges. Sí és clar i obvi. També que agafés el tren. També. Però és que el tema del post no és aquest. M'explico: Surts de Sant Vicenç (on visc) i vas a posar benzina (en el meu cas gas-oil) al cotxe. Vinga, com que tinc mig dipòsit ple, només mig més (50 euros). Et dirigeixes cap a l'autopista A7. I vinga! A Martorell primer peatge. Paga! Al Vendrell: 2n peatge. Paga. A Tarragona: 3r peatge. Paga! I després a l'Hospitalet de l'Infant agafes un ticket (tiqué com diu al rètol jajajaj) per a pagar al peatge que surtis de l'A7. PEr tant, un cop arribes a València, perdó a Sagunt. 4t peatge: PAGA!!! Total de l'anada: més o menys 90 euros, perquè el Gas Oil encara no es reprodueix per si sol...
Estada a València, sopar, dormir, esmorzar, dinar. Sense comentaris del preu: pots anar a un McDonalds i llestos, o pots anar a buscar bons llocs. Això sense crítica ja que ho decideix cadascú.
Tornada a Sant Vicenç. Agafem el preu de l'anada i sant torne-m'hi ( o s'escriu torne'm-hi??? pronoms febles del collons!!!). Total uns 90 eurets més, que si fots una caravanada són ràpidament 100 i si el nen et fa parar a una area de servei perque no para de plorar (té 15 mesos) ja te'n gastes algun que altre més...
Així que... com a Catalans sempre pagarem peatges, ens agradi o no, ja que hi ha molta gent que se n'omple les butxaques. Una mica el resum de tot plegat, repeteixo, podria ser que es pot anar per la N-340 (exemple mundial de carretera sense problemes jajajajaj), anar al McDonalds a dinar, anar-hi amb tren (talgo, Euromed no que aquest és car), i la broma et surt a meitat de preu o menys... Clar clar... Però cal preguntar-se perquè tenim que pagar tants peatges nosaltres? No recordo que al debat de l'altre dia, ni al de la setmana anterior, ni a cap miting (dels que he vist o llegit) cap polític d'aquests que prometen "el oro i el moro" hagi dit que treuran els peatges de Catalunya... No ho recordo. I en canvi, aquells que fa uns anys penjaven cartells on hi deia "Catalunya lliure de peatges" tampoc els sento ara. I mira que els he arribat a votar vegades eh? Però noi, res de res.
RESUM DEL POST:
Anar a la benzinera: 50 euros pel cap baix
Circular per l'autopista: 40 euros més o menys
Estar-se un dia a una altra ciutat: XX Euros (lliure elecció)
Tornar a casa sans i estalvis: multiplica per dos l'anada.
Per a tot el demés: Mastercard! PERÒ SI EM VAIG PASSAR TOT EL CAP DE SETMANA PAGANT AMB LA MEVA MASTERCARD!!!!!!!!!!

Salut amics.