Knopfler: Ahir vaig anar a "Missa"

Impressionant silenci d'espera abans de començar. Respecte. La mitjana d'edat del públic mitja tirant a alta. Gent que sap on va i a qui va a veure. Potser algun despistat que espera el repertori dels Dire Straits a sac, i que, malgrat tot, encara sortirà satisfet. La posada en escena de la litúrgia del concert és impecable. Escenari en tenebres de color blavós, una guitarra Fender Stratocaster Vermella al mig de l'escenari il·luminada per un foco puntual. Austeritat i bellesa. Tot a lloc. La gent entra poc a poc. No hi ha crits, ni aglomeracions, ni tan sols trànsit a fora. I tot i això hi ha gent... més de la que ens esperàvem. Fins i tot, faig cua amb el JP per comprar una coca-cola (NATURAL!!!!), i un lamentable entrepà de pernil xiclet. Vaig a buscar la meva cadira a la fila 2 de la platea. M'assec entre el Mikel i l'Ignasigansigansi. Ens acompanya el Sr. Jordi Mena (un luxe) i el JP. Estic nerviós. No m'he recordat de senyar-me a l'entrada amb l'aigua beneïda de les piques... I ara passo d'anar al WC a mullar-me el front. Estic nerviós. L'entrepà és més lamentable del què semblava en principi... S'acaba (gràcies a Déu). Faig silenci contemplatiu i reflexiono dins meu. Faig examen de consciència... I mentre penso... PLOF! S'apaguen les llums del St.Jordi i apareixen els cracks a l'escenari. Caminant tranquil·lament, sense extravagàncies de divos, senzillament van a ocupar els seus llocs... Comença la cel·lebració... Tots drets. Preguem! (preguem que vagi tot bé i que el St Jordi no ens ensorri el concert. Prou St Jordi!!!!) I el mestre de cerimònies dona el tret de sortida i es casca un Cannibals (Disc: Golden Heart) de sortida. (Jo que encara segueixo nerviós, no puc parar de pregar: EL SOOOO el Sooooooo). S'acaba el tema i amb la gent encara pensant si això sonarà bé... Why Aye Man (Disc: Ragpickers dream). Toma ya! Cop de puny a la taula i tema per anar pujant el to. Primera sorpresa de la nit: Knopfler millor veu que mai! Em sobta però ja m'agrada... El so millora una miqueeeeeeeta. Repasso les lletanies una per una i ja no sé a qui més encomanar-me. Tercer tema: What it is (Disc: Sailing to Philadelphia) Definitivament prego amb totes les meves forces pel tècnic de so. Inspira'l Senyor!!!! Se n'acaba sortint. I desp´res un Sailing to Philadelphia MEMORABLE!!!! que sona i tot. Començo a descobrir un tio tot rapat que està a l'esquerra de l'escenari que toca el violí, i la flauta, i guitarres rares, i ho toca tot i és un crack! Qui és aquest tio???? Un tal John McCusker. BRUTAL!!!
De cop comença a sonar tot bé... i la cerimònia continua en un clima catàrtic i de reflexió... van passant cançons (Tru love, The fish, Hill farmer blues... i Romeo and Juliet) Stop!. Aquest home cada vegada toca millor i el Romeo és un exemple de com un tema que té 30 anys, es pot tocar cada vegada millor, més delicat, més íntim i amb una intensitat que fa fredat... S'acaba el tema, ens posem drets a aplaudir l'èxtasi religiós al què estem arribant i el senyor Knopfler s'acosta al micro, i diu allò de: Thank youuuuuuuuuuuu!!!! I tu dius: no pot ser! no pot ser! I amb 3 músics més es casca un Sultans que ja acabem tots pixant colònia. És com una aparició, com una visió del cel, és un deja vie? , "es un pájaro? es un avión?" no: és en Knopfler en estat pur. . Aquest espai en blanc és l'explicació de Sultans que us puc oferir. Brutal! Èxtasi col·lectiu, públi dempeus, oe oe oe oeeeeeee i el tio, a tocar-lo amb el públic. Després d'aquesta comunió brutal amb els fidels, tres temes per a relaxar-nos Marbletown, Knoxville i Postcards from Paraguay... i 2n episodi místic de la nit: Telegraph Road. Personalment penso que és una de les seves obres d'art. I nen... es va cascar un Telegraph Road sensacional. El tio a més, va i el comença amb el Dobro fins a ben entrada la cançó... Després canvi, elèctrica al canto i demostració de: Sóc el Knopfler, tinc 61 anys, em faig gran però encara me'n recordo de tocar la guitarra. Èxtasi 2º part. Després els bisos: un Brothers in Arms, un Shangri-la, un So far Away i acabem amb un Going Home que fa extremir... Massa mística per molts... El públic totalment entregat i un personatge a davant de tot amb una bandera d'Israel que no sé ben bé què pretenia, però semblava posseït per tot plegat. Al final, ens n'anem en pau després de sentir les lectures, l'homilia, la consagració i el Parenostre. Ens donem la pau, combreguem amb el crack, i marxem amb sensació de pau i tranquilitat. Només una cosa per a la propera reunió dels bisbes: Podriem anar a una altra parròquia a fer les misses? Auditori? Palau de la Música? Liceu? Si us plau, feu-ho per nosaltres. AMEN